Per pensar-s’ho...

La setmana passada vaig mantenir una conversa pel facebook amb un noi i hem va fer recuperar un article que fa temps vaig redactar sobre les consultes independentistes, alhora que em va fer reflexionar de nou sobre perquè aquests posicionaments del dret a decidir no em convencen, més aviat em preocupen.


La conversa via facebook la transcric literalment:

Ell
Hola
Com estàs guapa

Jo
Hola, bé i gràcies pel “piropo”, jeje!

Ell
Es que tens una bona figura...
T’has quedat muda.

Jo
Gràcies trempat
No, muda no,... però estava fent coses
I tu, què fas?

Ell
Aquí jugant

Jo
Per internet?

Ell
Si

Jo
Molt bé, que disfrutis!

Ell
Parlem una mica més
Et puc dir una cosa?
Et sents espanyola?

Jo
No massa i menys si ens maltracten, però no em molesta.
Quan vaig anar a Irlanda sempre deia que era de Catalunya.
De totes formes crec que tenim més coses en comú amb la gent d’espanya que amb els francesos o els anglesos.
I tu que opines?

Ell
Jo em sento espanyol i català

Jo
És lògic
A mi em sap greu que ens facin triar, no creus?

Ell
Si
A l’escola em diuen coses

Jo
Benu, però tu has de pensar que ets lliure de fer el que vulguis, això és la democràcia

Ell
Em diuen algunes persones que sóc fatxa

Jo
Cadascú ha de respectar el que pensen els demés
No és correcte això que fan.

Jo
La paraula fatxa vol dir intolerant, vol dir gent que vol imposar la seva opinió per força, no té res a veure amb ser català o espanyol.

Jo
Fatxa és qui et diu que ets fatxa per pensar diferent que ell, perquè el que demostra amb això és que et vol obligar a ser com ell diu que has de ser i no et deixa ser lliure per pensar i sentir el que vols.
Ho entens?

Ell
Si

A partir d’aquí la conversa va derivar cap a altres temes ben diferents...


Aquell mateix dia a la tarda la Ruth Espuny, del Periòdic El 9 nou, m’havia preguntat si jo faria el referèndum per la independència i la meva resposta va ser la que em va sortir de l’ànima, com bé recollia el diari l’endemà, vaig “deixar anar un”: Si, jo ja l’hagués fet.

El motiu de la meva resposta, que com sol passar no cabia al diari, és que considero que al nostre país s’està produint un debat totalment injustificat i profundament injust i pot ser, si ja haguéssim fet el referèndum, a dia d’avui m’hagués estalviat la recurrent pregunta.

Debat INJUSTIFICAT

S’està parlant d’un possible procés cap a la independència, en un moment en què els problemes reals de la gent poca cosa tenen a veure amb aquesta tendència ideològica, per molt que algú afirmi quant més cobraríem si fóssim independents. Però és que, a més, la situació real en el nostre país és que al Parlament de Catalunya actualment tan sols hi ha una representació del 0,6 % de partits, que en el seu programa electoral al 2006, proposessin la independència. Veurem qui més s’apunta al carro...

D’altra banda, es parla d’aquest “virtuós” procés en base a un debat abstracte i mancat de concreció. Reflexionava la Consellera Marina Geli al Consell de Federació del PSC a Comarques Gironines de dilluns passat dient: Per què ens pregunten als socialistes com durem a terme això del federalisme i, en canvi, ningú pregunta, ni a CiU,ni a ERC (o a qualsevulla altra formació o corrent o el que sigui això que prolifera al nostre país amb gran canxa mediàtica –això és meu-) com ha de ser aquesta transició o proclamació o declaració d’independència? I jo afegeixo, i com és que hi ha gent que sap que pagarem menys i cobrarem més si mai ningú ha entrat a aprofundir com serà el nou “estat català”?

Però també ho trobo injustificat, perquè l’actual govern de l’Estat és el que menys motius ha donat per a la radicalització de posicions respecte a les relacions amb Espanya. Mai havíem aconseguit l’actual cota d’autonomia i això, sembla que ningú ho té en compte.

Titulava Raimon Obiols un article publicat el 2 de setembre a l’Avui “Ens volen dividir” i recordava la normalitat i vigència de l’Estatut, tot fent una magnífica reflexió al respecte i una petició final que considero fonamental:
Durant aquests quatre anys, el nou Estatut no ha generat cap problema rellevant, ni en els drets dels ciutadans, ni en el funcionament de les institucions i serveis públics, ni en les relacions entres les nostres institucions nacionals i les de l’Estat central.
En una situació de crisi econòmica i social, no s’ha produït cap problema ni en la convivència diària de la ciutadania, ni en la unitat civil del poble de Catalunya.
Per contra, la sentència del Tribunal Constitucionalha ha començat a generar una situació que el nacionalisme espanyol ha perseguit de manera calculada. La dreta espanyola pretén trencar els consensos bàsics de la societat i de la política catalanes. Vol crear una situació de confrontació entre sentiments oposats d’identitat, una divisió de Catalunya. Al País Valencià això li ha donat rèdits considerables. A Catalunya no els hauríem de fer el joc.

No els hauríem de fer el joc, perquè de la conversa que vaig tenir amb aquest noi se’n deriva clarament que això, malauradament no és un joc i hem de ser capaços entre tots d’estar a l’alçada de les circumstàncies.

Finalment, hi ha un altre motiu per considerar que l’opció de la independència està injustificada, aquest el donava Laia Bonet en una entrevista al País tot afirmant que, el lògic seria defensar allò que els catalans i catalanes vam votar majoritàriament i que va ser l’Estatut del 2006 i, en canvi, hi ha partits que proposen aventures inconcretes i que es camuflen sobre la frase “dret a decidir”.

I jo de nou em pregunto, però el dret a decidir en democràcia no l’exercim en cada comtessa electoral? Està clar que si no votes, decideixen per tu! Ara bé, en aquest cas, igual que passa amb la senyera, sembla que també hi ha qui s’intenta apropiar, fins i tot, de les paraules i resulta que el dret a decidir a Catalunya significa independència si o no independència, tot i que no sabem exactament què és el que estem decidint, però en fi... és maco de dir, oi? Sembla un joc! Malauradament no ho és.

És INJUST

Algú s’ha parat a pensar, per uns minuts, de la injustícia que suposa platejar a la societat catalana, una societat plural i integradora, el debat sobre independència si o independència no o platejar allò que anomenen “el dret a decidir”? Jo crec que tenim també el dret a no decidir, crec que som molts als que ens sap greu que ens portin fins aquesta tessitura i sobretot si això ens comporta un problema de convivència fins era inexistent.

Imaginem... Si Catalunya ha de ser independent ho decidirem les catalanes i els catalans elegint un Parlament majoritàriament independentista, amb el recolzament suficient com per proclamar-se o declarar-se Estat Independent, malgrat que desconec exactament com s’hauria de fer tot això, perquè això ningú ho explica i no passa res.

Ara bé, proposar traslladar la responsabilitat als ciutadans de triar, a través de referèndum, com si fos el paradigma de la participació ciutadana, una opció que ni sabem com és realitza, ni sabem com funcionarà és per a mi, simplement, un despropòsit per injustificat i injust. Ara bé, és fàcil de dir, oi? Sembla un joc! Malauradament no ho és.

Per tot això, us convido a reflexionar sobre la conversa del facebook que he transcrit. Estic convençuda que com jo, qualsevol persona que s’ho proposi, pot ser capaç de veure, si vol, també des de la seva finestra, que la nostra és una societat molt més rica en matisos, plena de realitats diverses i complexes on les simplificacions emboliquen que fa fort i quedar-nos en la tessitura “independència si, independència no” és seguir el joc, tot i que, malauradament no ho és.

El gran projecte pel futur de Campdevànol

Divendres, el Ple Municipal de Campdevànol, amb els vots a favor dels regidors i regidores de l’equip de govern i els vots en contra dels de l’oposició, va aprovar provisionalment el Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Campdevànol. Ara, resta en mans de la Comissió d’Urbanisme de Girona l’aprovació definitiva de la normativa urbanística que regirà la nostra població en els propers 20 anys, aproximadament.

Arribat aquest punt, em sembla adient fer una petita reflexió que pretén posar de manifest allò que ha suposat i que significa aquest projecte per al municipi de Campdevànol; perquè, sens dubte, aquest ha estat el treball que més significativament, ha posat a prova l’aptitud i la convicció de tots aquells que, al llarg de la seva tramitació, hem assumit la responsabilitat de govern i que, per tant, hem assolit o no, el compromís ferm per a la seva veritable aprovació. I cal recordar que des de l’inici de la redacció del POUM, l’any 2003, fins a la seva aprovació provisional, quatre han estat els diferents equips de govern a l’Ajuntament de Campdevànol, quatre els alcaldes i quatre els responsables d’urbanisme que hi han treballat i, en el devenir dels fets, en la història recent del municipi, quedarà palès el paper que cadascú hi ha jugat.

Que la tramitació del POUM ha estat una de les gestions administratives i polítiques més complexes assumides en aquesta legislatura resulta evident, tant el llarg i singular procés, com les interaccions amb el conjunt de la població a nivell individual així ho evidencien.

Pel que fa a la vivència personal, considero que a ningú li agrada posar-se a casa dels altres, a mi així em van educar i puc afirmar amb rotunditat que aquest principi o valor, és compartit per tots els regidors i regidores que formen l’actual Equip de Govern de l’Ajuntament.

Ara bé, el POUM ens ha posat a prova, doncs elaborar un pla general suposa la necessitat de sospesar l’interès privat en la ordenació del sòl (la propietat del sòl apte per edificar al nostre país és privada, a diferència d’altres del nostre entorn), respecte a l’interès públic, és a dir, quines són les necessitats que com a veïns i veïnes de la nostra població compartim en forma d’espais públics, equipaments o serveis.

I crec que, malgrat el rebombori que aquesta situació ha provocat, com és normal (només calia seguir una mica les noticies de la tramitació de documents urbanístics en altres municipis - Vic, Ripoll, Ribes - per comprovar que el que succeïa a Campdevànol no era estrany, ni anormal), el treball de diàleg constant, de flexibilitat en relació a la proposta inicial, però també de claredat i fermesa des del primer moment, per trobar l’equilibri necessari entre aquell interès que defensarà un particular, perquè li afecta personalment, i aquell interès que ens correspon defensar als representants de la població, perquè ens afecta a tots i no són de ningú en concret, ens ha portat a un document adequat i ajustat a la voluntat majoritària dels campdevanolencs i campdevanolenques.

El cert és que recollir en el document aprovat divendres, aquesta confluència d’interessos conjuntament amb totes les observacions realitzades en els diferents informes sectorials que estableix la llei, no ha estat tasca senzilla, però humilment considero que la força, la fermesa i la convicció per aconseguir dotar a Campdevànol d’un nou planejament no sols han estat positives, sinó que han evitat problemes majors.

Ara Campdevànol compta amb una normativa ajustada a la legalitat vigent, aquesta normativa respon a uns criteris de sostenibilitat i a un creixement raonat i raonable de la nostra població i finalment, deixa ordenat el territori des de l’àmbit de l’autonomia local, és a dir, aquest treball ha evitat que ningú de fora pugui venir a dir-nos com hem de créixer, com han de ser els nostres carrers, on han d’anar els equipaments o quines activitats econòmiques es podran desenvolupar...

Per tot això i desprès d’aquest llarg procés, com a responsable d’urbanisme, però també com a veïna de Campdevànol, em sento satisfeta que aquesta tasca s’hagi pogut fer tenint en compte la història urbanística del nostre municipi i les aportacions realitzades pels tècnics, per tots els regidors i regidores de l’Ajuntament i pels veïns i veïnes, perquè crec que escoltant i dialogant s’ha aconseguit, el que considero fonamental, conèixer molt millor d’on venim, per tenir més clar cap on volem anar amb aquest POUM, un POUM que és, sens dubte, el gran projecte pel futur de Campdevànol.