divendres, 29 d’octubre del 2010

La pel·licula de la meva vida...

Avui el periòdic El 9 nou publica la meva pel·lícula:

"A mi una de les pel·lícules que més m’ha agradat i que m’ha marcat d’alguna manera ha estat Philadephia.

Un film produït l’any 1993, dirigida per Jonathan Demme i protagonizada per Tom Hanks, Denzel Washington i Antonio Banderas, entre altres, actors que per cert, m’agraden molt.

En aquesta pel·lícula es destapa la injustícia que representen els prejudicis i els tòpics de la nostra societat i que cada dia ens correspon anar trencant.

A través de la denuncia d'actituds homòfobes i del trasbals que va suposar la irrupció de la sida (VIH) als anys 80, la dramàtica història permet que triomfin els valors més universals de la humanitat, des de l’amor i l’amistat vertadera, fins a la justícia a través de l’aplicació del dret i la cerca de la veritat.

Massa sovint la gent és prejutjada, al protagonista de la pel·lícula se’l discrimina per la seva sexualitat i se l’aparta per la seva malaltia malgrat la seva demostrada competència professional, però els seus principis i la seva confiança en el dret com a eina per fer justícia, el porten a trobar el suport i la complicitat dels que l’envolten tot i les dificultats. És un lluitador que demostra que val la pena lluitar per allò que creus malgrat no rebre res a canvi, ja que finalment ell mor."

Us deixo amb un petit fragment, on la frase que més m'agrada és la de la seva mare: Yo no eduqué a mis hijos para que fueran pisoteados, ve y lucha por tus derechos,...  



diumenge, 24 d’octubre del 2010

Maragallades de fa més de 100 anys.

No és fàcil expressar el que vaig sentir fa dos dijous durant la representació teatral “Joan Maragall, la llei d’amor” de Carles Guillén i Joan Ollé, doncs encara sento els seus efectes, em venen al cap, de tant en tant, frases pronunciades durant l’obra.

Aquell dijous, vaig tenir l’oportunitat o el privilegi, segons es miri perquè, en altres èpoques, no tan llunyanes, persones com jo, no haguéssim tingut la possibilitat d’accedir a la cultura de primera línia del nostre país, tant fàcilment... Però bé, com deia, aquell dia vaig poder assistir a la representació d’aquesta obra, al Teatre Nacional de Catalunya.

I el cert és que per a mi, el treball realitzat per part de la direcció, adaptant i seleccionant els textos de l'amplia obra de Maragall, juntament amb la representació que els actors i actrius van dur a terme dels seus papers i, finalment que tot quedés embolcallat en una posta en escena més que acurada amb els detalls, van donar peu a un resultat espectacular. Una obra teatral que em va permetre, no només gaudir, una vegada més, de textos de gran contingut literari, sinó, també, deixar-me captar l’essència de la humanitat que en ells hi deixava Joan Maragall.


He de confessar que no sóc massa avesada a la lectura de les grans obres de la literatura, i malauradament, he de reconèixer el meu escàs coneixement, pot ser si de petita m’hagués costat menys llegir..., però aquesta és una altra història i ja sigui amb més o menys lectura a les esquenes, l’important és que enguany, gràcies a la commemoració de l’Any Maragall i a la meva personal relació amb Sant Joan de les Abadesses, poble on Maragall estiuejava, estic descobrint el plaer de la lectura del poeta de la paraula viva i el millor de tot és descobrir-me emocionada en llegir o sentir recitar les seves reflexions sobre la bellesa que ens ofereix la natura i els moments petits i insignificants que poden omplir de felicitat la nostra vida. I somric llegint el que em semblen maragallades i em sorprenc en descobrir la vigència dels seus textos polítics on ja reclamava més valors humans en el si de la societat o valorava, com fem ara uns quants, la necessitat d’una Espanya plural tot descrivint la relació Catalunya Espanya com si fos avui mateix.

Sento que Maragall per mi comença a ser imprescindible, us convido a llegir el fragment d’un escrit autobiogràfic que em va despertar les ganes de més Maragall,...

[...] Que la societat tal com està avuy és un mal general ho confessa tothom menos los poderosos egoistas (escola conservadora); tothom vol trobarhi remey: los tontos de bona fe lo buscan en lo progrés indefinit (escola liberal), com si los homes socials de demà no haguessin de tenir las mateixas concupiscèncias que los d’avuy; los prudents de mala fe (escola tradicionalista) nos pintan com Arcàdias las nacions d’ahí, assentadas en realitat sobre injustícias e ignomínias. Donchs are vinch jo y proposo un altre remey: és a dir, no proposo un remey. Proposo una cura radical. Proposo la supresió de la societat. [...]

*fragment extret del llibre JOAN MARAGALL Beneita sies, tempestat passada,/perquè fas alçar el ulls a la llum nova! Editat per l’Oficina de l’Any Maragall Institució de les Lletres Catalanes i presentat al Palau de la Generalitat el 2 de març de 2010.