Maragallades de fa més de 100 anys.

No és fàcil expressar el que vaig sentir fa dos dijous durant la representació teatral “Joan Maragall, la llei d’amor” de Carles Guillén i Joan Ollé, doncs encara sento els seus efectes, em venen al cap, de tant en tant, frases pronunciades durant l’obra.

Aquell dijous, vaig tenir l’oportunitat o el privilegi, segons es miri perquè, en altres èpoques, no tan llunyanes, persones com jo, no haguéssim tingut la possibilitat d’accedir a la cultura de primera línia del nostre país, tant fàcilment... Però bé, com deia, aquell dia vaig poder assistir a la representació d’aquesta obra, al Teatre Nacional de Catalunya.

I el cert és que per a mi, el treball realitzat per part de la direcció, adaptant i seleccionant els textos de l'amplia obra de Maragall, juntament amb la representació que els actors i actrius van dur a terme dels seus papers i, finalment que tot quedés embolcallat en una posta en escena més que acurada amb els detalls, van donar peu a un resultat espectacular. Una obra teatral que em va permetre, no només gaudir, una vegada més, de textos de gran contingut literari, sinó, també, deixar-me captar l’essència de la humanitat que en ells hi deixava Joan Maragall.

He de confessar que no sóc massa avesada a la lectura de les grans obres de la literatura, i malauradament, he de reconèixer el meu escàs coneixement, pot ser si de petita m’hagués costat menys llegir..., però aquesta és una altra història i ja sigui amb més o menys lectura a les esquenes, l’important és que enguany, gràcies a la commemoració de l’Any Maragall i a la meva personal relació amb Sant Joan de les Abadesses, poble on Maragall estiuejava, estic descobrint el plaer de la lectura del poeta de la paraula viva i el millor de tot és descobrir-me emocionada en llegir o sentir recitar les seves reflexions sobre la bellesa que ens ofereix la natura i els moments petits i insignificants que poden omplir de felicitat la nostra vida. I somric llegint el que em semblen maragallades i em sorprenc en descobrir la vigència dels seus textos polítics on ja reclamava més valors humans en el si de la societat o valorava, com fem ara uns quants, la necessitat d’una Espanya plural tot descrivint la relació Catalunya Espanya com si fos avui mateix.

Sento que Maragall per mi comença a ser imprescindible, us convido a llegir el fragment d’un escrit autobiogràfic que em va despertar les ganes de més Maragall,...

[...] Que la societat tal com està avuy és un mal general ho confessa tothom menos los poderosos egoistas (escola conservadora); tothom vol trobarhi remey: los tontos de bona fe lo buscan en lo progrés indefinit (escola liberal), com si los homes socials de demà no haguessin de tenir las mateixas concupiscèncias que los d’avuy; los prudents de mala fe (escola tradicionalista) nos pintan com Arcàdias las nacions d’ahí, assentadas en realitat sobre injustícias e ignomínias. Donchs are vinch jo y proposo un altre remey: és a dir, no proposo un remey. Proposo una cura radical. Proposo la supresió de la societat. [...]

*fragment extret del llibre JOAN MARAGALL Beneita sies, tempestat passada,/perquè fas alçar el ulls a la llum nova! Editat per l’Oficina de l’Any Maragall Institució de les Lletres Catalanes i presentat al Palau de la Generalitat el 2 de març de 2010.