El Ripollès existeix! Ara si, més que mai.

En els darrers anys, El Ripollès ha existit més que mai. Després de dècades de demandes en els diferents àmbits, el Ripollès ha estat atès.

Sembla completament partidista l’afirmació que acabo de realitzar, més ara en època d’eleccions al Parlament. Ara bé, si fem una fotografia d’on partíem i on estem, crec que la conclusió pot arribar a ser, malgrat els diferents posicionaments polítics i ideològics, compartida en quant a on volem anar.

-La foto-

El Ripollès és una comarca de muntanya, preciosa, amb dues valls la del Ter i la del Freser amb una activitat ramadera i turística predominant. Al cap davall d’ambdues valls, la centralitat l’ocupa Ripoll, on el sector serveis i industrial són els eixos econòmics principals.

Som una comarca poc poblada, estem vora els 27.000 habitants, la majoria viuen a Ripoll (el 41,2%) i molts d’ells són gent gran. No hem crescut demogràficament en els darrers temps, doncs metre arreu del país la població creixia un 17,6%, al Ripollès en vuit anys hem crescut un 2,7.

Finalment, som una comarca que tot i l’extensió de territori i les grans potencialitats que alguns, optimistes de mena, sempre li veiem, té un pes relatiu en l’economia del nostre país, ja que malgrat haver crescut per sobre la mitjana de Catalunya en els darrers 5 anys, el PIB comarcal solament suposa el 0,35% del conjunt català.

-La feina feta-

El treball dut a terme en els darrers temps a nivell institucional, crec que ha fet que el Ripollès es situí en una posició favorable per acabar superant l’esvoranc provocat per la crisi econòmica.

Crec sincerament, que en l’època de bonança econòmica, les polítiques dutes a terme des del govern de la Generalitat, conjuntament amb els governs locals, han estat molt positius, doncs han consistit en una continua inversió al Ripollès i al seu entorn amb l’objectiu d’aconseguir un equilibri territorial fins ara mai aconseguit.

Però aquests polítics, quan parlen d’equilibri territorial, què ens estan venent? Doncs, tant senzill com garantir que tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya, independentment del lloc on visquin gaudeixin de les mateixes oportunitats i serveis (comicacions, transport, sanitat, llar d’infants, escoles, biblioteques, centres cívics, residències...)

I aquí és on s’ha notat que el govern català presidit, primer per Pascual Maragall i després per José Montilla ha donat un gir en la manera d’actuar envers comarques com la nostra.

Una comarca, la nostra, on s’havia erigit fins i tot una plataforma social amb l’objectiu d’evidenciar a nivell institucional quelcom que és obvi, però que pel fet d’haver-nos sentit menystinguts es feia necessari reivindicar. Aquesta plataforma s’anomena “El Ripollès Existeix"!.

A dia d’avui crec que per sort, aquesta afirmació és una realitat i als seus membres els proposo que canviïn el nom per dir-se “El Ripollès Exigeix!”, ja que els més de 162 milions d’euros invertits a la comarca des del 2007 i els més de 232 milions d’euros el govern ha gastat per millorar les comunicacions del Ripollès amb la resta del país, ens han ubicat en un punt en què ara ens tocarà reclamar que no es faci ni un pas enrere.

Les eleccions del proper diumenge al Parlament de Catalunya són una incògnita, tot i les enquestes. Sigui com sigui i malgrat la difícil situació econòmica per la que estem travessant a nivell global, tot plegat tindrà un impacte a nivell local. Per això i ara més que mai, hem de lluitar per mantenir tots els serveis públics que hem aconseguit al Ripollès.

Com a demòcrata convençuda us proposo que ho exigiu a les urnes. Com persona d’esquerres i progressista, us demano que amb el vostre vot permeteu que es mantinguin les polítiques que redistribueixen la riquesa, que aprofiten les èpoques de bonança perquè els serveis públics arribin a tothom i que volen que sortim de la crisi sense que ningú es quedi tirat. Com a socialista, demano que feu confiança al PSC i al President Montilla.

Hi ha qui diu que tots els polítics són/som iguals. Aquests dies que he rebut els diferents programes electorals a casa i he pogut comprovar que, no hi ha res a veure entre els que volen aplicar un descompte fiscal a qui ja es pot pagar un metge privat i els que volen invertir els diners dels impostos perquè hi hagin més metges i menys llista d’espera; entre els que quan veuen un jove que ni estudia, ni treballa, se’l miren amb distància pensant que “ja li val!” i els que pensem que alguna cosa s’ha de fer perquè torni a estudiar i treballar.

Un amic m’explicava un dia que de petit havia preguntat al seu pare la diferència entre dreta i esquera. El seu pare en veure un home de mitjana edat que pidolava pel carrer li va dir: Veus aquell senyor? Doncs una persona de dretes pensarà: Què deu haver fet per acabar així. Jo que sóc d’esquerres, li deia, penso: Què devem estar fent malament perquè hi hagi una persona així.

Hi ha maneres i maneres, per tant, el dia 28 ens toca dir quina és la nostra manera de fer, quina és la manera que més convé al Ripollès.

La pel·licula de la meva vida...

Avui el periòdic El 9 nou publica la meva pel·lícula:

"A mi una de les pel·lícules que més m’ha agradat i que m’ha marcat d’alguna manera ha estat Philadephia.

Un film produït l’any 1993, dirigida per Jonathan Demme i protagonizada per Tom Hanks, Denzel Washington i Antonio Banderas, entre altres, actors que per cert, m’agraden molt.

En aquesta pel·lícula es destapa la injustícia que representen els prejudicis i els tòpics de la nostra societat i que cada dia ens correspon anar trencant.

A través de la denuncia d'actituds homòfobes i del trasbals que va suposar la irrupció de la sida (VIH) als anys 80, la dramàtica història permet que triomfin els valors més universals de la humanitat, des de l’amor i l’amistat vertadera, fins a la justícia a través de l’aplicació del dret i la cerca de la veritat.

Massa sovint la gent és prejutjada, al protagonista de la pel·lícula se’l discrimina per la seva sexualitat i se l’aparta per la seva malaltia malgrat la seva demostrada competència professional, però els seus principis i la seva confiança en el dret com a eina per fer justícia, el porten a trobar el suport i la complicitat dels que l’envolten tot i les dificultats. És un lluitador que demostra que val la pena lluitar per allò que creus malgrat no rebre res a canvi, ja que finalment ell mor."

Us deixo amb un petit fragment, on la frase que més m'agrada és la de la seva mare: Yo no eduqué a mis hijos para que fueran pisoteados, ve y lucha por tus derechos,...  

Maragallades de fa més de 100 anys.

No és fàcil expressar el que vaig sentir fa dos dijous durant la representació teatral “Joan Maragall, la llei d’amor” de Carles Guillén i Joan Ollé, doncs encara sento els seus efectes, em venen al cap, de tant en tant, frases pronunciades durant l’obra.

Aquell dijous, vaig tenir l’oportunitat o el privilegi, segons es miri perquè, en altres èpoques, no tan llunyanes, persones com jo, no haguéssim tingut la possibilitat d’accedir a la cultura de primera línia del nostre país, tant fàcilment... Però bé, com deia, aquell dia vaig poder assistir a la representació d’aquesta obra, al Teatre Nacional de Catalunya.

I el cert és que per a mi, el treball realitzat per part de la direcció, adaptant i seleccionant els textos de l'amplia obra de Maragall, juntament amb la representació que els actors i actrius van dur a terme dels seus papers i, finalment que tot quedés embolcallat en una posta en escena més que acurada amb els detalls, van donar peu a un resultat espectacular. Una obra teatral que em va permetre, no només gaudir, una vegada més, de textos de gran contingut literari, sinó, també, deixar-me captar l’essència de la humanitat que en ells hi deixava Joan Maragall.

He de confessar que no sóc massa avesada a la lectura de les grans obres de la literatura, i malauradament, he de reconèixer el meu escàs coneixement, pot ser si de petita m’hagués costat menys llegir..., però aquesta és una altra història i ja sigui amb més o menys lectura a les esquenes, l’important és que enguany, gràcies a la commemoració de l’Any Maragall i a la meva personal relació amb Sant Joan de les Abadesses, poble on Maragall estiuejava, estic descobrint el plaer de la lectura del poeta de la paraula viva i el millor de tot és descobrir-me emocionada en llegir o sentir recitar les seves reflexions sobre la bellesa que ens ofereix la natura i els moments petits i insignificants que poden omplir de felicitat la nostra vida. I somric llegint el que em semblen maragallades i em sorprenc en descobrir la vigència dels seus textos polítics on ja reclamava més valors humans en el si de la societat o valorava, com fem ara uns quants, la necessitat d’una Espanya plural tot descrivint la relació Catalunya Espanya com si fos avui mateix.

Sento que Maragall per mi comença a ser imprescindible, us convido a llegir el fragment d’un escrit autobiogràfic que em va despertar les ganes de més Maragall,...

[...] Que la societat tal com està avuy és un mal general ho confessa tothom menos los poderosos egoistas (escola conservadora); tothom vol trobarhi remey: los tontos de bona fe lo buscan en lo progrés indefinit (escola liberal), com si los homes socials de demà no haguessin de tenir las mateixas concupiscèncias que los d’avuy; los prudents de mala fe (escola tradicionalista) nos pintan com Arcàdias las nacions d’ahí, assentadas en realitat sobre injustícias e ignomínias. Donchs are vinch jo y proposo un altre remey: és a dir, no proposo un remey. Proposo una cura radical. Proposo la supresió de la societat. [...]

*fragment extret del llibre JOAN MARAGALL Beneita sies, tempestat passada,/perquè fas alçar el ulls a la llum nova! Editat per l’Oficina de l’Any Maragall Institució de les Lletres Catalanes i presentat al Palau de la Generalitat el 2 de març de 2010.